EL MÓN FUNERARI DE FINALS DEL NEOLÍTIC
Al llarg del Neolític s’aprecien canvis en els rituals funeraris. Els enterraments col·lectius, que predominen durant gran part del període, van a deixar pas als individuals, que acabaran per imposar-se.
ENTERRAMENTS COL·LECTIUS
Fa uns 5.000 anys els enterraments s’ubiquen en espais allunyats del lloc d’habitatge, i allí es dipositen les restes humanes al llarg de generacions.
Però, mentre que a gran part d’Europa es construeixen les tombes megalítiques, en les nostres terres s’utilitzen coves i abrics per als rituals funeraris. Dins s’amunteguen els ossos de diferents individus, després d’haver sigut sotmesos a tractaments diversos (neteja del cos, descarnament, selecció d’ossos…), acompanyats d’ofrenes i rics aixovars, cosa que indica una creença complexa en el més enllà, i un sentiment col·lectiu dels grups.
ENTERRAMENTS INDIVIDUALS
Cap a finals del mil·lenni, a banda dels enterraments col·lectius, apareixen per primera vegada enterraments individuals dins dels poblats, els quals reflecteixen un canvi espiritual i ideològic. El cadàver es diposita en fosses o Sitges, i no són freqüents els aixovars.
D’aquest tipus són els que trobem a l’Arenal de la Costa (Ontinyent), l’Atarcó (Bèlgida), Missena (Pobla del Duc), l’Alqueria de Sant Andreu – La Vital (Gandia), i els de Beniteixir (Piles), que són dels millors conservats dels trobats fins ara.